Podem començar el curs de maneres diverses i fins i tot molt diferents.       

Al Ceip Antonio Machado es dediquen els primers dies sense alumnat per conformar un claustre que pugui compartir significats i sentits. Em costa imaginar-me una manera més valuosa d’aprofitar aquests dies.

Parlo de crear contextos compartits que emmarquin les justificacions, les finalitats, els objectius, les relacions entre teoria i pràctica. Contextos en què ens expliquem, ens escoltem, intentem entendre què hi ha darrere les paraules i les definicions de cadascú. I ho fem a partir de lectures, debats, reflexions, posicionaments que ens permeten plantejar dubtes, recels, neguits però també experiències i confiança. En un joc dialògic que ens ajuda a situar-nos en una zona de desenvolupament institucional compartida com a claustre i necessària per crear coneixement com a comunitat. Teixint una xarxa de sabers però també de maneres de fer, de compromisos, d’actituds i d’expectatives.

I tot això passa en el si d’un grup de persones, més de la meitat de les quals no es coneixien fins l’1 de setembre. Gràcies, per descomptat, al lideratge i el treball de les persones que fan un Equip Directiu que mostra, d’entrada, què vol dir la inclusió a les escoles. Que afavoreix i facilita que tothom vagi trobant el seu lloc, que ens puguem conèixer i, més important, reconèixer els uns als altres, que totes les veus hi tinguin lloc (fins i tot les que no es manifesten). Que acullen els recorreguts professionals previs i generen dinàmiques per tal que els significats que cadascú atribueix a allò de què es parla tinguin punts de contacte, es puguin compartir, qüestionar i relacionar. És un Equip Directiu (insisteixo a parlar d’Equip i a escriure-ho amb majúscules) que amb la complicitat i el compromís del poc professorat “antic” que resta al centre explica, argumenta, justifica i exemplifica allò que defineix el Projecte Educatiu (que, en aquest cas, és un Projecte i és Educatiu). Deixant-ne clars els fonaments i, a la vegada, posant damunt la taula els dubtes i les mancances que tot Projecte viu (insisteixo amb les majúscules), relacionat amb les persones i amb l’aprenentatge i l’educació, comporta necessàriament. I, per acabar d’arrodonir-ho, que ha pensat en el temps, en els temps que poden afavorir una reflexió tranquil·la, desangoixant, individual i col·lectiva. Insisteixo: els temps necessaris (que continuaran al llarg del curs) per compartir, negociar, conèixer i consensuar l’atribució personal de significats. Sabent que hi haurà moment difícils, conflictes i dificultats que caldrà entomar plegats. Desitjo que aquest retrat no us vingui de nou.

Per cert, a tots aquells i aquelles que segueixen apostant per reduir el temps que el professorat dedica a treballar sense docència directa, els desitjo que retornin a les aules (o que hi posin els peus per primer cop). I, si no poden, perquè de vegades hi ha grans cadires massa allunyades de les petites aules (i l’epítet “petites” no és una figura retòrica: és literal), els desitjo la capacitat de valorar la necessitat i la rellevància de la feina que els claustres fan per créixer i millorar la construcció de coneixement compartit que repercuteixi en uns processos d’EA més rics per a tot l’alumnat.