Jeune fille devant un miroir. Picasso.

De vegades (tampoc massa, ni totes les que potser caldria), parlem de l’escolta a l’escola. Sabem com n’és d’important escoltar els infants. Entendre’ls. Donar una resposta adequada. Seguir-los escoltant.

De vegades (crec que molt poques), parlem de les mirades. De com ens mirem els uns als altres. De què veuen els infants a través dels nostres ulls. La profecia de l’autoacompliment o l’efecte Pigmalió ens expliquen que les expectatives del professorat sobre el rendiment escolar dels nens i nenes en poden arribar a afectar significativament el rendiment efectiu. A més, les interpreten i hi reaccionen a partir de les representacions que construeixen al seu torn sobre l’escola, sobre el professorat, sobre les situacions escolars i sobre la seva pròpia capacitat d’aprenentatge en aquest tipus de situacions. Hi ha dos factors que condicionen la seva reacció enfront de les expectatives dels adults que els envolten i que podrien arribar a ser determinants, doncs, dels seus efectes sobre l’aprenentatge: la importància que l’alumne concedeix a l’opinió que creu que l’adult té d’ell o ella; el concepte que l’infant té de si mateix i de la seva capacitat per a l’aprenentatge escolar.

Per això sovint em pregunto què reflecteixen els nostres ulls a l’aula, al pati, al passadís, a l’escola. Quan els altres es reflecteixen en el nostre esguard, sobretot quan aquests “altres” són infants, potser ens hi hauríem d’aturar un moment, tancar els ulls, intentar veure-hi clar mentre dormim. I després, obrir-los i retornar una mirada neta, encoratjadora i tendra, acompanyant, responsable i comprensiva, honesta, respectuosa i confiada.

La Mª del Mar Bonet canta “torna’m aquella imatge / és l’única que jo de mi estim”. Segueixo pensant, perquè ho veig cada dia, que hi ha nens i nenes que allà on veuen més afecte és en el mirall de l’escola. Per si de cas, i perquè sempre els pugui quedar París, i per moltes raons més, jo m’ho miraria, tot plegat, amb bons ulls.