Aquest instant també és la qüestió

Els agrupaments flexibles, des d’una perspectiva constructivista dels processos d’ensenyament i aprenentatge, constitueix una estratègia organitzativa i curricular per a atendre la diversitat de ritmes d’aprenentatge, d’interessos i característiques de l’alumnat. En molts centres suposa una resposta a l’esforç de l’equip docent per plantejar-se organitzacions metodològiques que afavoreixin l’aprenentatge de tothom i ajudin el professorat a fer front a la diversitat de situacions (socials, lingüístiques, culturals, curriculars…).

Els darrers temps, però, sota el paraigües terminològic “Agrupaments flexibles” s’inclouen diverses organitzacions amb finalitats diferents. Recordem, en aquesta línia argumentativa, el recent informe Equitat, excel·lència i eficiència educativa a Catalunya. Una anàlisi comparada. que la Fundació Bofill ha emès sobre atenció a la Diversitat.

Anomenem AF aquella organització de les aules en grups reduïts d’alumnes de cada classe, nivell o cicle, segons un criteri de capacitats, necessitats o interessos. Habitualment es dóna en les àrees instrumentals. La finalitat és aconseguir, d’una banda, donar un suport individualitzat a l’alumnat amb un desfasament curricular important; i, de l’altra, afavorir que l’alumnat més avançat en aquestes àrees pugui avançar també en els seus aprenentatges. La dinàmica d’aquests agrupaments homogenis ha de preveure les condicions d’entrada i sortida dels grups, que, a més, poden ser de composició diferent segons les àrees o els continguts d’aquestes que s’hi pretén treballar.

És cert que sovint és l’única alternativa a la perpetuació i agreujament de factors d’exclusió i segregació que en altres dinàmiques més rígides i homogeneïtzadors l’alumnat d’un centre es podria trobar, com seria la sistemàtica i a voltes extensa atenció individualitzada fora de l’aula ordinària. Tanmateix, cal considerar una sèrie de problemes i perills que aquest tipus d’agrupament pot comportar (i que, malauradament, avui en dia es dóna  a molts centres que apliquen la metodologia sense massa reflexió i havent perdut de vista el concepte i els objectius que l’emmarquen). Així, hi ha el risc de convertir els grups creats en rígids i tancats, susceptibles de la segregació de l’alumnat que els componen, sense possibilitat de sortir-ne mai. I, sobretot, el risc de generar efectes perversos com l’etiquetatge entre l’alumnat, les desqualificacions dels uns als altres i  l’agreujament d’autopercepcions negatives que incideixen perversament i de forma directa en l’autoestima i el benestar de l’alumnat. Mai és positiu afavorir aquests processos, però en el cas de l’alumnat que ja parteix de situacions de risc per diverses raons, encara menys.

En un centre que es consideri aquesta organització en les diferents àrees curriculars, es podria optar per diversificar també l’oferta d’agrupament, sempre amb la finalitat d’atendre millor la diversitat de l’alumnat que el centre acull. Atenent la Teoria de l’Aprenentatge Verbal Significatiu desenvolupada per Ausubel (amb el concepte d’aprenentatge significatiu com un dels màxims exponents) i la Teoria Sociocultural de l’Aprenentatge i la Instrucció desenvolupada per Vigotsky (que recull el paper del llenguatge i incorpora nocions com la zona de desenvolupament proper i la rellevància de la interacció i activitat conjunta), parlarem dels Grups Cooperatius com una possible alternativa o, com a mínim, un agrupament complementari per al que es podria optar, disposant dels mateixos recursos de què es disposa per organitzar els AF.

I aquest

Entenem el Treball Cooperatiu com una estratègia metodològica i curricular que es fonamenta en la dinàmica d’interacció social que s’estableix entre l’alumnat i amb el professorat per tal de millorar els processos d’EA. És una alternativa a estructures competitives i individualistes, que, en contra del que podria semblar, permet també atendre les necessitats i les dificultats que l’alumnat presenta individualment. Aprofita el paper educador del grup; en millora la comunicació, el clima i les relacions que s’hi estableixen; s’aprèn en la i per a la responsabilitat i el consens; i, fonamentalment, donat que requereix la implicació i de tothom, promou la valoració positiva i l’aprofitament dels recursos que els components poden oferir. Això comporta que s’afavoreixi la valoració de cadascú des d’una perspectiva global i integral de la persona (un no és només “aquell que té dificultats en matemàtiques” o “aquell que no ve mai a classe”). Potencia el sentiment de pertinença al grup però també la motivació, l’autoimatge i l’autoconcepte, la confiança en un mateix, etc. S’ha mostrat un tipus d’agrupament especialment potent per a l’atenció a la diversitat en contextos significativament complicats.

Un dels mètodes d’aprenentatge cooperatiu és la Tutoria entre Iguals (peer tutoring), basat en la creació de parelles, amb una relació asimètrica (derivada del rol respectiu de tutor i tutorat), amb un objectiu comú i compartit (l’adquisició d’una competència curricular) que s’aconsegueix a través d’un marc de relació planificada amb el professorat. En aquesta organització, ambdós alumnes aprenen i l’adjudicació de rols pot ser rotativa, de manera que un no és sempre “el que ja sap” i l’altre “el que no sap res i sempre necessita ajuda”: com en la resta de propostes cooperatives, no hi ha uns eterns “donants” ni uns eterns “rebedors”.  Hi ha experiències en -cada vegada més- escoles de Catalunya sobre aquest tipus de treball en lectura que es podrien adaptar, perfectament, a altres àmbits. Paga la pena seguir el grup coordinat per en David Duran Aprenentatge entre iguals: col·laboració, aprenentatge cooperatiu i tutoria entre iguals: és un Grup de treball de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que reuneix professionals de procedència diversa compromesos en l’estudi, la pràctica i la divulgació de l’aprenentatge entre iguals.

Aquests, com altres exemples que podríem evocar, s’entenen dins el marc curricular i en el context de l’aula ordinària. I tot plegat, des d’una perspectiva d’escola i aula com a comunitat que aprèn construint els coneixements en col·laboració. Per això, altres estratègies metodològiques com els racons, els tallers o els projectes (sempre atenent als riscos que la polisèmia dels termes poden generar) faciliten perquè així ho requereixen que es duguin a terme altres tipus d’organitzacions com els agrupaments per interessos, els agrupaments naturals, els agrupaments internivell o d’edats diferents. I sempre que sigui possible, dins un plantejament globalitzador i des de la complexitat del currículum a treballar amb aquest alumnat. Perquè per tal que les experiències escolars siguin altament adequades cal que siguin vàlides des de la perspectiva personal de cadascun dels alumnes, des de la perspectiva d’un currículum coherent, ben estructurat i basat en continguts realment importants, i des de la perspectiva de les interaccions socials que es produeixen en les aules. Perquè, encara que d’entrada pugui semblar que una proposta d’aquest estil és excessivament complicada, recordem que molts nens i nenes descobreixen noves estratègies afrontant problemes més complexos i, podem afegir, treballant en cooperació. En seguirem parlant. I molt.

I aquest