N’hi ha que seguim creient en la funció social i socialitzadora de l’educació escolar. Alguns també apostem per una pedagogia crítica i transformadora. Bé sigui amb finalitats instructives, educatives o socialitzadores, espero que la majoria convinguem que l’escola pública ha d’acollir la totalitat de l’alumnat.

I feta la declaració de principis, ve el dilema.

A les escoles públiques els Equips Directius han de garantir que quadrin els números, que no es gasti més del que entra, atenent a les diverses partides i les despeses del centre. Hi ha diferents modalitats de gestió econòmica: des del “tants caps, tants barrets” fins a les quotes i partides socialitzades. També hi ha diferents fonts d’ingressos així com partides a gastar. En qualsevol cas, i apel·lant de nou a una intuïció generalitzadora, estarem d’acord que qualsevol nen o nena d’una escola pública del nostre país té el dret de disposar del material necessari per a la seva educació. Què passa quan hi ha famílies que no abonen la quota de material fungible que hi ha establerta al centre? Aquí, com a la vinya del Senyor, també hi ha respostes diferents. I, segurament, totes discutibles. N’hi ha una, però, que estic disposada a discutir tant com faci falta però que no respectaré mai. Parlo de deixar de subministrar paper, llapis, cartolines i colors a aquell alumnat la família del qual està a la llista dels impagats per, òbviament no podia ser d’una altra manera, raons diferents. I ara podríem explicar una pila de casuístiques que ens estovarien el cor. Però el discurs és més global, pretén una conclusió universal.

Ja es veu que no hi ha dilema. Hi ha una solució que no és acceptable. Parlem d’una escola que prioritza l’economia per damunt de l’ètica que l’hauria de definir, dels valors de la inclusió, la no discriminació, la solidaritat i la comprensió. En un document del Consell Escolar de Catalunya, de la Conferència Nacional d’Educació de l’any 2002, en l’àmbit Importància i funció social del professorat podem llegir:

El sistema educatiu ha de ser una eina de socialització i coneixement, basada en l’humanisme, la democràcia i la responsabilitat, per això cal prioritzar una política de professorat com a element de qualitat educativa, s’han de proporcionar al professorat les millors condicions personals i professionals, s’ha de revisar la formació inicial i permanent i s’ha de potenciar la valoració social del professorat.

1. El factor humà com a element de qualitat educativa. Les condicions professionals del professorat

La qualitat educativa és una qüestió estretament lligada a la qualitat personal dels docents. Un professor o professora que tingui un missatge a oferir, que estimi la cultura, que tingui i practiqui uns valors i que vulgui transmetre’ls, que sigui una persona que té el poder de motivar i amb desig de servir a la comunitat, que sigui capaç de fer que els seus alumnes entenguin millor el món que els envolta, que es plantegi la seva pròpia evolució personal, farà una educació i un ensenyament de qualitat.

"¿Y si en vez de planear tanto, voláramos un poco más alto?"

Doncs en nom de quadrar els números, es dóna aquesta paradoxa. Ja sé que si cap família paga no hi ha material, que paguen justos per pecadors, que n’hi ha que hi posen molt de morro i encara més barra, que si tots fem el mateix hem de tancar la paradeta… M’és igual. Ho repeteixo: m’és ben igual. La feina de l’Equip Directiu i del Consell d’Escola haurà de ser trobar la manera de gestionar l’economia del centre com la majoria d’empreses, institucions, organismes, associacions i entitats: convivint amb un percentatge de morosos. I, per descomptat, fent esforços de temps i d’imaginació per cobrar rebuts i construir una comunitat responsable amb el col·lectiu. En cap cas, però, la solució ha de ser la descrita (que fins i tot em fa vergonya repetir). I ja sé que les escoles no hem de ser ONGs ni germanetes de la caritat. Però tampoc som empreses neocons. I si cal apropar-se a algun lloc, prefereixo estar ben lluny d’aquestes darreres. Per cert, en les formacions dels membres dels Equips Directius hi ha lloc per a algun tipus de reflexió en aquest sentit?

Ja fa uns mesos que corren per la blogosfera els anomenats “Premis a l’esforç personal”. A mi m’arriba de Rizomática i no em podria arribar de millor lloc! Així que ho agraeixo, accepto el relleu i segueixo les instruccions:  premiar com a mínim cinc blogs, esmentar el blog que atorga el premi i mostrar la imatge del premi (si seguiu una mica el fil, veureu que les instruccions s’han anat adaptant i modificant; en qualsevol cas, l’esperit del guardó és el que és).

Doncs aquests són els blogs que distingeixo. M’interessen. Els segueixo. En comparteixo moltes reflexions, però no totes:

Aprendente, blog del Jarbas Novelino: espai de comunicació sobre Weblogs en educació, WebQuests, WebGimcanes i altres recursos TIC, a més d’eventuals comentaris sobre el que passa al món. Entre d’altres, homenatja Paulo Freire.

Arran de pupitre, blog del Ramon Barlam: ofereix reflexions, comentaris, eines… des d’una perspectiva molt concreta: la de l’experiència compartida de vint anys en el camp de l’educació i les TIC. I, a més, de vegades també s’indigna.

Discentia, blog del Pedro Villarrubia: sobre discents i aprenentatge. Es reconeix aprenent de Blogger i, extenent el breu subtítol, parla de tot.

e-learning, conocimiento en red y web colectiva: i que no me l’acabo!

La mirada pedagógica, blog del Boris Mir: espai personal d’opinió i reflexió sobre ensenyar i aprendre, especialment en el camp de l’educació secundària i de la formació de professorat. Amb qui comparteixo moltes mirades.

En plena eufòria de l’esperada i necessària nova era Obama, sento el premi Nobel Saramago resumir l’acte com a la constatació de l’esperança que un nou món és possible. I em ve al cap (ai, això de la deformació professional) que nosaltres no devem ser d’eixe món. Perquè jo també crec que un altre món és possible i urgent. I una part n’és una nova escola, que com diu el Manifest de la Red IRES, és necessària, ja existeix i és possible. Pot ser que el nostre conseller no ho sàpiga? Pot ser que el nostre conseller vetlli per una escola pública tan allunyada de la que jo vull? Pot ser que al nostre conseller no li provin les vacances? Ho dic perquè vaig marxar de vacances a l’estiu amb l’ai al cor pels EBE (ja en parlarem un altre dia) i just tornar de les de Nadal em trobo amb el regalet de les 4 hores.

Anem a pams. El Departament d’Educació ha presentat el 9/01/09 una sèrie de mesures educatives sota el nom de “Programa +R+A més recursos per a més autonomia“, entre les que destaca la proposta d’augmentar voluntàriament la jornada laboral lectiva del professorat propietari definitiu, en 4 hores per Primària i en 3 hores per Secundària. Els sindicats CCOO, Ustec, Aspepc i UGT rebutgen contundentment aquesta mesura. No he vist massa reaccions sobre la mesura i he llegit poc sobre el tema (tampoc he trobat massa més informació)i, per tant, assumeixo el risc d’haver-ho entès tot malament (en el fons, creuo els dits perquè així sigui).

Pel que sé fins ara, entenc que és una mesura exclusivament econòmica que repercuteix greument en la qualitat de l’educació pública del país. Ara resulta que les 7 hores (parlo de Primària) que els mestres dediquem a trobar-nos amb les famílies, treballar en equip (cicles, nivells, departaments, coordinacions, etc) o a preparar i valorar el que fem és tan prescindible que, de sobte, les podem reconvertir en hores lectives. Jo no vaig demanar mai que em reduïssin les hores lectives a 23, però es va fer. Vaig estar radicalment en contra de la implantació de la 6ª hora per moltes raons, entre les quals argumentava que suposarien una pèrdua d’hores de treball en equip dels claustres (i, em sap greu dir-ho, així és). I ara això? Malgrat la crisi, la manca de previsions o les previsions errònies del Departament, malgrat sigui el que sigui, cal trobar altres solucions que no posin més pals a les rodes a la nostra tan maltractada professió. De veritat que si jo no m’acullo a la mesura, puc passar-me 4 hores fent-me la manicura? El nostre conseller m’està dient que el que faig ara val tan poc que puc deixar de fer-ho.

En segon lloc, last but not least, pot ser que el nostre conseller presenti una mesura discriminatòria i insolidària? Perquè només és per al professorat definitiu. I, conseqüentment a la proposta, amb 6 mestres d’un claustre que s’hi acullin, caldrà un interí menys per al curs vinent. Després de tres cursos de demanar mestres a tots els bans municipals que salvessin la manca de previsió de personal de la 6ª hora, després de tres anys de veure com el professorat interí i substitut, de Primària i de Secundària, la “salvava”, ara també podem prescindir alegrement de tots ells? Tinc companys que no podran acollir-se  a la nova proposta perquè no són definitius i, sobretot, perquè l’any vinent ja no estaran a cap centre, ja no caldrà que hi siguin. Però que ahir, avui i demà estan pencant com el que més.

Potser és que el nostre conseller va perdent paraules al seu diccionari: qualitat, educació, pública, dignitat, professionalitat, vergonya, solidaritat, equip. O potser és que li aniria bé escoltar Aretha Franklin, Bono; o Bruce Sprigsteen i Pete Seeger cantant “This land is your land“.  I Raimon. O potser és que el nostre conseller no ha aconseguit, com Obama, mantenir un mòbil que li permeti connectar-se amb l’exterior del seu despatx? Intento trobar raons a quelcom que no entenc. Sé que millorar la qualitat de l’educació pública al nostre país és difícil. Però de veritat que és tan difícil no carregar-se-la tan ràpidament?

PD: Obama ha baixat de la limusina…

Ça y est! Efectivament, Daniel Pennac ens ha regalat una estona excepcional amb la seva conferència d’avui. I queda revalidat com un dels meus Gelocatils pedagògics (amb el permís, clar, de la mare -bé, el pare- de tots ells, el gran Paracetamol que és el Jaume Cela, des de ja fa 20 anys).

Ha parlat de la por, la vergonya, el dolor que fa que tots i totes “els últims de la classe” visquin en un bloqueig permanent cap a l’aprenentatge. De la inutilitat de cercar explicacions morals, psicològiques o socials a aquest fet (per què “estadísticament tot s’explica, personalment tot es complica”). De la necessitat de connectar a l’aula mitjançant la passió per la matèria per aconseguir, potser, crear vincles intel·lectuals i afectius amb algun d’aquests cancres .

Sobretot, s’hi ha respirat confiança cap els nens i nenes, cap els nois i les noies amb qui compartim la quotidianitat de l’escola. I l’entrega per la feina, amb la il·lusió i el convenciment que s’aprendrà, que tothom pot aprendre.

El seu regal venia amb exemples de la seva experiència, com alumne i com a professor de secundària. Vivències reals, amb èxits i fracassos (com deia el Jaume Cela ahir a La Vanguardia, els fracassos són dels adults, no dels infants). Són moments de realitat dins el circuit de l’escola pública francesa, generalment amb grups-classe de suburbis, aquells que arribada l’edat de l’adolescència ja fa molt temps que han estat deshauciats.

I vet aquí que no ha parlat de manca de recursos, de l’administració, de la desaparició de l’esforç a la xarxa pública, de si les famílies dimiteixen o no dels seus fills, de la immigració…

Em demano si entre les poc més de dues-centes persones assistents a l’acte hi havia algun d’aquests tertulians o tertulianes que parlen o escriuen d’educació i contribueixen a crear un estat col·lectiu d’opinió com el que hi ha actualment. M’hauria agradat que l’haguessin sentit recomanar a les mares que no tinguin por del futur; que si el present és cloche, el futur és res. I, per descomptat, no és, necessàriament, un present agreujat. Potser així, demà, a les tertúlies de RAC1 i Catalunya Ràdio (per citar-ne dues de recomanables i properes) es parlaria d’Educació en majúscules (que és el que ha viscut i viu l’autor de Mal d’escola), des d’una altra perspectiva, en un altre to.

Perquè una altra escola, una escola diferent a la dibuixada pels fantasmes socialment institucionalitzats, és possible, per exemple, en la pràctica educativa de Pennac.

No us perdeu la web oficial del llibre. En l’inici del vídeo apareix la contraportada del llibre, el cahier, amb una sentència tan antiga com llastimosament actual: “Le troisième trimestre sera déterminant”.

L’entrevista que El País publica sobre Daniel Pennac és d’aquests textos que em generen efervescència docent i m’agrada comentar. Explica com ha viscut tants anys d’infantesa i adolescència sentint-se un cancre:

el profesor de francés le consideraba “un alumno alegre pero un triste alumno”, el de matemáticas lamentaba que careciera de bases, mientras que para el de inglés “habla mucho pero ni una palabra en inglés”. El de dibujo dice algo parecido: “Dibuja por todas partes excepto en clase”.

Tejas telling a French poem Le cancre

Amb el temps, la literatura ha ajudat Pennac amb la capacitat de resiliència que tenim les persones, de manera que avui se’l presenta com a “escriptor francès, exprofessor de secundària”, amb reflexions i discurs propi sobre el fracàs escolar, l’estat de l’escola pública i la seva funció social.

Francia o, mejor dicho, la República Francesa ha confiado en la escuela durante cien años. El hecho de ser pública, gratuita y obligatoria, de ofrecer un nivel de calidad y exigencia uniforme para toda la población le confería legitimidad y la convertía al mismo tiempo en elemento básico del llamado ascensor social. Era el símbolo de la igualdad de oportunidades en marcha. Pennac cree haber visto morir esa escuela. “Alrededor de 1975. Mayo del 68 era un movimiento anticonsumista, pero cuando sus efectos fueron desvaneciéndose y la sociedad francesa adoptó formas más liberales, entonces irrumpió el consumo de masas también en la escuela. Los niños y los padres pasaron a ser clientes y consumidores. Y la escuela no tiene nada que vender. Imparte saber, transmite conocimiento, algo que es necesario pero que raramente se desea. Hoy muchos chavales parecen un escaparate al servicio de diversas marcas. Los que tienen libertad de espíritu respecto a esa clientelización de la enseñanza son los que saben resistir mejor los espejismos del consumo”.

Un exemple a casa nostra que il·lustra les tesis de l’autor el trobem al blog governance, quan ens parla d’un alumne de 3r d’ESO que ha suspès 6 assignatures, està despistat a classe i sovint molesta. Ens aturem aquí? Des d’una mirada de professional de secundària, no hi hem de veure res més? De veritat aquesta és la nostra feina? De veritat això és educar? Resulta que manté 3 blogs, que escriu (i escriu força bé) sobre temes que poden atreure l’atenció de diversos lectors, que s’interessa per la fotografia, la historia, la música… i hi dedica temps i esforç (ai, paraula crítica i sovint mal usada per desprestigiar, sense massa coneixement directe, algunes propostes educatives).

Podem farcir els centres educatius de solucions superficials o puntuals d’urgència, de proves objectives, de deures, de disciplina, de programacions en què tot estigui previst i controlat (la realitat educativa actual està plena de ciència-ficció)… Podem seguir parlant -i omplint diaris, debats televisats i programes de ràdio- sobre el fracàs escolar i la crisi de l’educació. Personalment, prefereixo compartir reflexions al voltant de vells interrogants que han de tenir respostes evolucionades i lligades al context. Què fem a l’escola? Per què? Quin sentit té? I després, com ho fem? Pensant en qui? O és que no hem après res, durant el darrer segle? Potser és que seguint aquest fil no compartiríem moltes de les diagnosis que es fan sobre l’escola. Retornem a l’article sobre Pennac:

No le gusta hablar de la crisis de la enseñanza. No se trata de negar los problemas pero sí de evitar las generalizaciones. “Todo puede resumirse en esa frase mil veces repetida que afirma que el alumno carece de bases sólidas. ¡Es lo mismo que decir que la culpa no es mía! El profesor de primaria se queja de la guardería y de que los padres no educan a los hijos, pero el de secundaria cree que el de primaria no ha hecho bien su trabajo. Cuando aprueban por fin el bachillerato siguen sin tener buenos cimientos y los catedráticos de universidad se quejan de cómo les llegan los alumnos a las aulas. Los padres creen que la culpa es de los profesores, éstos arremeten contra el ministerio, que se queja del Mayo del 68 o de lo que haga falta. ¡La culpa siempre es de los otros! Es un proceso de chivoexpiación global que impide hablar de nada y sobre todo intentar arreglar algo”.

El proper divendres surt a les llibreries el darrer llibre de Daniel Pennac, Mal d’escola. L’autor serà el dilluns 22 de setembre al MACBA, dins el cicle Debats d’Educació, amb la conferència “Els darrers de la classe”.

Vull compartir un dels meus vídeos de capçalera,  del M. Wesch. M’ha ajudat a entendre l’organització i compartició de continguts a la xarxa. Es diu Information R/evolution. Ell en comenta: “This video explores the changes in the way we find, store, create, critique, and share information. This video was created as a conversation starter, and works especially well when brainstorming with people about the near future and the skills needed in order to harness, evaluate, and create information effectively.”

Aprendre amb i dels altres, amb i de la seva experiència, implica una determinada dimensió conceptual amb una sèrie de consideracions:

- Segons Jonassen “la tolerància a l’ambigüitat no abunda entre professors i estudiants. Per què? Està relacionada amb les seves creences epistèmiques, és a dir, allò que les persones creuen que signifiquen el coneixement, la veritat i l’aprenentatge.” Parlem d’un coneixement “independent (el coneixement no és vertader i requereix pensar lliurement i ser obert),” i “contextual (el coneixement es basa en les proves adquirides en un context)”. Malgrat això, si no s’enfronten mai a problemes d’anàlisi de casos mal estructurats, probablement no arribaran a desenvolupar habilitats de pensament contextual o independent. Per tant, exposar-se a l’ambigüitat és una experiència d’aprenentatge.”

- L’activitat d’ensenyament i aprenentatge ha de ser al més real possible i estar ben circumscrita. De fet, a l’escola ja es donen situacions reals, problemes reals, necessitat de presa de decisions reals. El canvi conceptual necessari, urgent i imprescindible és a la gènesi del procés: com entenem l’educació. Està bé, mentrestant, incorporar les TIC, sobretot perquè  està generant canvi conceptual en els professionals, no només en metodologia sinó en qüestions teòriques i filosòfiques de fons. S’entreveuen possibilitats de canvi col·lectiu real de paradigma.

- La inclusió a l’educació Infantil i Primària d’alguns dels aplicatius existents d’entrada suposa un repte, una proposta complexa en ella mateixa, per acabar esdevenint una eina incorporada als propis processos d’aprenentatge. “Els estudiants han d’aprendre a solucionar problemes complexos i mal definits, prosperar en l’ambigüitat i abraçar diferents perspectives, usant un repertori d’habilitats intel·lectuals i creatives que amb poca freqüència els són requerides. Quan els educadors creguin que aquests objectius són importants, la tecnologia podrà tenir un impacte més gran en l’aprenentatge i l’educació.”

- La potencialitat de les xarxes socials i les xarxes col·laboratives Web 2.0 ja es pot comprovar. El concepte de coneixement compartit s’allunya de criteris com el consumisme o el prestigi, i afavoreix que qualsevol persona pugui oferir les seves vivències, el seu coneixement, els seus dubtes, la seva visió del món. Podem trobar bases de dades de diferents continguts: casos, presentacions en PowerPoint, articles i revistes, fotografies, etc. Davant qualsevol situació no estem sols ni partim de zero (adéu tabula rasa).

- Va agafant consistència la idea d’una xarxa neuronal individual interconnectada i en interaccció amb d’altres: una xarxa, doncs, de coneixement compartit. Que es conforma en i per una realitat global, complexa, caòtica i organitzada. En la qual l’educació i la tecnologia educativa canvien de dimensió. I no estem parlant ni d’utopies ni de distopies sinó de realitats.

Avui aquest procés, amb el CMap-Tools, seria ben diferent

Estic vivint un canvi conceptual de reorganització radical de les estructures del meu coneixement pel que fa a les interrelacions existents entre ciència, societat, tecnologia i educació, gràcies, en bona mesura, a l’activitat tecnològica. Aquest procés revolucionari és altament intencional pel que fa a la tecnologia educativa. D’aquí que els aprenentatges siguin significatius. Ho veig amb la percepció de la necessitat de canvi i la presa de consciència d’una comprensió, d’un model mental inadequat quant al paper que jo creia que tenia la tecnologia educativa en una educació entesa des de la perspectiva constructivista. És cert que no pel que fa a les teories constructivistes, però sí en relació al món de la TE. Usar l’ordinador per construir mapes conceptuals del que s’estudia, per exemple,  proporciona una representació física dels processos mentals de la construcció de models. Fins al punt que aquests poden ser eines per a un dels moments encara delicats en el procés com és l’avaluació: si els mapes conceptuals són valoracions vàlides de les estructures cognitives, i les estructures cognitives són valoracions vàlides del canvi conceptual, i des d’una perspectiva psicològica de l’aprenentatge les dues concepcions actuals que més s’acosten a la significació són els models mentals i el canvi conceptual, aleshores voilà!

Parlo, doncs, d’un canvi de conceptes i marcs conceptuals per acomodar noves idees, per exemple en l’ampliació de TIC a TE. O la comprensió de semblances i diferències entre blog i web, i l’especificitat de cadascun. Per tant, a banda de la incorporació de nous conceptes (com compromís conceptual, reconciliació, pertorbació o micromon) també es dóna l’atribució de significat a idees sovint poc reflexionades però existents com les que tenia al voltant de temes com la fractura digital i les desigualtats que està generant i consolidant, la seamless web i la perspectiva interactiva o el determinisme o la neutralitat de la ciència i la tecnologia, la societat de la informació… O d’altres de més reflexionades però no per això menys rellevants quant a l’ampliació de la xarxa mental com és el cas de la tipificació, caracterització i classificació dels problemes.

De fet, ho podria considerar un canvi conceptual semblant al que es va produir fa sis anys en relació al paper de les famílies (enteses extensament) a les escoles. Pel que té d’impacte en la gestió del centre i el Projecte Educatiu, concretat en la presa de decisions en la vida quotidiana. Va suposar un procés revolucionari, no només mentalment sinó també a la pràctica, per a la comunitat educativa en què treballava.

D’altra banda, i pel que fa a les implicacions de la tecnologia educativa, l’allau d’arguments esdevé aplastant i irrefutable sobre la necessitat del canvi de paradigma en educació: d’instrucció a construcció del coneixement. Per tant, arguments per refutar la reducció de les TIC a eines d’instrucció substitutòries del llibre de text, simples MUD. Així, el paper de la TE en la construcció social del coneixement esdevé absolutament potent pel que ofereix de col·laboració i participació, eliminant els temps i els espais (la qual cosa  dóna, a la vegada, nous i millors arguments per qüestionar també aquests dos elements a nivell físic: aules i horaris).

El canvi conceptual hi és. El canvi de model mental m’ha generat uns aprenentatges significatius i funcionals, en context, col·laboratius. I es demostra que la tecnologia, usada encertadament, afavoreix aquests tipus d’aprenentatges.