Fals dilema
Written by martautset on gener 25th, 2009N’hi ha que seguim creient en la funció social i socialitzadora de l’educació escolar. Alguns també apostem per una pedagogia crítica i transformadora. Bé sigui amb finalitats instructives, educatives o socialitzadores, espero que la majoria convinguem que l’escola pública ha d’acollir la totalitat de l’alumnat.
I feta la declaració de principis, ve el dilema.
A les escoles públiques els Equips Directius han de garantir que quadrin els números, que no es gasti més del que entra, atenent a les diverses partides i les despeses del centre. Hi ha diferents modalitats de gestió econòmica: des del “tants caps, tants barrets” fins a les quotes i partides socialitzades. També hi ha diferents fonts d’ingressos així com partides a gastar. En qualsevol cas, i apel·lant de nou a una intuïció generalitzadora, estarem d’acord que qualsevol nen o nena d’una escola pública del nostre país té el dret de disposar del material necessari per a la seva educació. Què passa quan hi ha famílies que no abonen la quota de material fungible que hi ha establerta al centre? Aquí, com a la vinya del Senyor, també hi ha respostes diferents. I, segurament, totes discutibles. N’hi ha una, però, que estic disposada a discutir tant com faci falta però que no respectaré mai. Parlo de deixar de subministrar paper, llapis, cartolines i colors a aquell alumnat la família del qual està a la llista dels impagats per, òbviament no podia ser d’una altra manera, raons diferents. I ara podríem explicar una pila de casuístiques que ens estovarien el cor. Però el discurs és més global, pretén una conclusió universal.
Ja es veu que no hi ha dilema. Hi ha una solució que no és acceptable. Parlem d’una escola que prioritza l’economia per damunt de l’ètica que l’hauria de definir, dels valors de la inclusió, la no discriminació, la solidaritat i la comprensió. En un document del Consell Escolar de Catalunya, de la Conferència Nacional d’Educació de l’any 2002, en l’àmbit Importància i funció social del professorat podem llegir:
El sistema educatiu ha de ser una eina de socialització i coneixement, basada en l’humanisme, la democràcia i la responsabilitat, per això cal prioritzar una política de professorat com a element de qualitat educativa, s’han de proporcionar al professorat les millors condicions personals i professionals, s’ha de revisar la formació inicial i permanent i s’ha de potenciar la valoració social del professorat.
1. El factor humà com a element de qualitat educativa. Les condicions professionals del professorat
La qualitat educativa és una qüestió estretament lligada a la qualitat personal dels docents. Un professor o professora que tingui un missatge a oferir, que estimi la cultura, que tingui i practiqui uns valors i que vulgui transmetre’ls, que sigui una persona que té el poder de motivar i amb desig de servir a la comunitat, que sigui capaç de fer que els seus alumnes entenguin millor el món que els envolta, que es plantegi la seva pròpia evolució personal, farà una educació i un ensenyament de qualitat.
Doncs en nom de quadrar els números, es dóna aquesta paradoxa. Ja sé que si cap família paga no hi ha material, que paguen justos per pecadors, que n’hi ha que hi posen molt de morro i encara més barra, que si tots fem el mateix hem de tancar la paradeta… M’és igual. Ho repeteixo: m’és ben igual. La feina de l’Equip Directiu i del Consell d’Escola haurà de ser trobar la manera de gestionar l’economia del centre com la majoria d’empreses, institucions, organismes, associacions i entitats: convivint amb un percentatge de morosos. I, per descomptat, fent esforços de temps i d’imaginació per cobrar rebuts i construir una comunitat responsable amb el col·lectiu. En cap cas, però, la solució ha de ser la descrita (que fins i tot em fa vergonya repetir). I ja sé que les escoles no hem de ser ONGs ni germanetes de la caritat. Però tampoc som empreses neocons. I si cal apropar-se a algun lloc, prefereixo estar ben lluny d’aquestes darreres. Per cert, en les formacions dels membres dels Equips Directius hi ha lloc per a algun tipus de reflexió en aquest sentit?
