Ça y est! Efectivament, Daniel Pennac ens ha regalat una estona excepcional amb la seva conferència d’avui. I queda revalidat com un dels meus Gelocatils pedagògics (amb el permís, clar, de la mare -bé, el pare- de tots ells, el gran Paracetamol que és el Jaume Cela, des de ja fa 20 anys).

Ha parlat de la por, la vergonya, el dolor que fa que tots i totes “els últims de la classe” visquin en un bloqueig permanent cap a l’aprenentatge. De la inutilitat de cercar explicacions morals, psicològiques o socials a aquest fet (per què “estadísticament tot s’explica, personalment tot es complica”). De la necessitat de connectar a l’aula mitjançant la passió per la matèria per aconseguir, potser, crear vincles intel·lectuals i afectius amb algun d’aquests cancres .

Sobretot, s’hi ha respirat confiança cap els nens i nenes, cap els nois i les noies amb qui compartim la quotidianitat de l’escola. I l’entrega per la feina, amb la il·lusió i el convenciment que s’aprendrà, que tothom pot aprendre.

El seu regal venia amb exemples de la seva experiència, com alumne i com a professor de secundària. Vivències reals, amb èxits i fracassos (com deia el Jaume Cela ahir a La Vanguardia, els fracassos són dels adults, no dels infants). Són moments de realitat dins el circuit de l’escola pública francesa, generalment amb grups-classe de suburbis, aquells que arribada l’edat de l’adolescència ja fa molt temps que han estat deshauciats.

I vet aquí que no ha parlat de manca de recursos, de l’administració, de la desaparició de l’esforç a la xarxa pública, de si les famílies dimiteixen o no dels seus fills, de la immigració…

Em demano si entre les poc més de dues-centes persones assistents a l’acte hi havia algun d’aquests tertulians o tertulianes que parlen o escriuen d’educació i contribueixen a crear un estat col·lectiu d’opinió com el que hi ha actualment. M’hauria agradat que l’haguessin sentit recomanar a les mares que no tinguin por del futur; que si el present és cloche, el futur és res. I, per descomptat, no és, necessàriament, un present agreujat. Potser així, demà, a les tertúlies de RAC1 i Catalunya Ràdio (per citar-ne dues de recomanables i properes) es parlaria d’Educació en majúscules (que és el que ha viscut i viu l’autor de Mal d’escola), des d’una altra perspectiva, en un altre to.

Perquè una altra escola, una escola diferent a la dibuixada pels fantasmes socialment institucionalitzats, és possible, per exemple, en la pràctica educativa de Pennac.

No us perdeu la web oficial del llibre. En l’inici del vídeo apareix la contraportada del llibre, el cahier, amb una sentència tan antiga com llastimosament actual: “Le troisième trimestre sera déterminant”.